Una franquícia de sandvitxeries i restaurants que principalment hi operen a les comarques Gironines. En aquesta ocasió hem estat al que hi ha al carrer Calderers, en el barri Vell i a tocar del cul de la Lleona, a sota de la Catedral de Girona, en un racó agradable i fresc.
Hem anat al Parador de Canet en el dia de la mona, encara que les mones ja les haviem fet els dies anteriors. El Parador no és un dels paradors de la xarxa d’hosteleria de luxe. És el nom i suposo que és diu aixi per trobar-se a la mateixa carretera nacional II.
Aquest local, en el temps en que jo vivia al meu barri de neixement, a la Sagrada Familia, no era més que el típic bareto del carrer on anàvem a pendre un vermut o a fer el menú del migdia a preus raonables.
Un dia de compres pel centre que ens agafa a migdia. I per aprofitar que encara no eren les dues hem decidit d’entrar-hi per provar, ja què vàrem tenir una mala experiència un temps enrrera en els veïns del mussol.
És el port de Blanes, en el mateix edifici de la llotja del peix, però a nivell de la terrassa superior, hi ha aquest restaurant a un molt bona vista de tot el port i la platja de Blanes. No és de luxe, és simplement un restaurant de pescadors, on podem menjar des d’un menú senzill a una bona graellada de peix o una barreja de morralla fregida.
Situat al carrer de Catalunya, a uns 50 metres del pont de pedra que fa turístic el poble de Camprodon. Metro és un restaurant petit i acollidor, amb poca llum i bona música ambient. En algun sopar es pot gaudir de música de piano en directe.
Nova visita en l’últim dia de l’any al nostre restaurant favorit d’Andorra. No se si és un problema per allò que anem sempre i no probem d’altres opcions, però el tracte de l’amo ens decideix. Estem encantats amb el Josep.
A l’arrivar a taula ja ens trobem dues grans amanides amb pernil salat, ampolles de vi, gasosa i aigua. Així comencen els àpats a Ca l’Esparter d’Hostalric. Un restaurant cassolà de dos nivells a l’interior de la muralla del poble, i una part amb terrassa a l’exterior. Decoració medieval en la sala inferior i de tota la vida en la superior.
Gràcies a la invasió de francesos dominguers, vem descobrir un magnífic lloc per menjar, lluny de la carretera principal, que també és un allotjament rural. Estem a Vilamós i el local és una antiga casa de pedra tant típica d’aquesta zona.
Teniem el desig de menjar una olla aranesa i la meva dona sabia d’un lloc que en feien de bones a Unha. Vem trobar el lloc pero era tancat. I dels oberts vem entrar en Eth Cerer, una vinacoteca reconvertida en restaurants pels matins i bar de copes per les nits.
Potser quan van donar nom al restaurant no estava urbanitzada la zona, doncs la Bellavista està truncada per un ample carrer de dos sentits de circulació i aparcament en batèria en ambdues voreres, fet que complica la visió directa de la platja i de la badia del Port de la Selva.
Visitem el Celler, en aquest cas a Bellver de Cerdanya. El porten el mateix equip que formava part de Cal Caterí de Pi. S’han traslladat i s’han portat la mateixa carta i el mateix menu de diari sota el braç. El porquet Mou sembla que s’ha quedat a Pi.
Aquest és un dels meus restaurants preferits. És una llàstima que estigui tant lluny de casa, però cada cop que hi anem a Andorra el visitem i el visitarem. Ens sentim molt ben acollits per l’alma màter, en Josep.
Can Cargol (web en espanyol) és un bon restaurant ubicat en l’eixample dret de Barcelona, al carrer de València i camuflat entre els diferents locals de la botiga de flors Navarro.
Pujant (o baixant) per la N260, a uns 8 km de La Seu està Montferrer i Castellbó. Segur que si heu passat, heu vist el restaurant. Una casa de pedra amb un rètol de forma de cargol. És