El Alebrije

Tast fet el 31 octubre 2012 per panxampla

Restaurant mexicà fora de qualsevol estereotip: No s’assembla a cap altra mexicà de la ciutat i és més, cap element, excepte el rètol del local, invita a pensar que estem davant un local d’aquest tipus de menjar.

Es troben en un semi-sòtan típic dels edificis de l’eixample, d’aquells que arran de carrer, s’han de baixar unes escales. El primer que trobem, és un bar lounge, que ja ens convida a pensar si realment podem sopar o no. Unes butaques, uns sofàs i quatre taules. Llum tenue i una gran pantalla de televisió conformen aquest primer espai.Passada la barra del bar, hi ha el primer racó habilitat com a restaurant, i una mica més enllà, separat per un mig envà de totxo i l’altre mig de vidre, tenim una altra sala una mica més gran.El primer que pensem és que ens surtirà el sopar car. I el segon un cop asseguts, és on ens hem ficat. Ens haviem reservat una taula quadrada de fusta, més alta del normal i amb una de les cares tocant a la paret. Per seure unes cadires també de fusta i altes, com ara tamburets. Dues persones per costat, i molta incomoditat. Lluny les que estan de cara, i les altres, de cara a la paret, com nenes dolentes.La vaixella de ceràmica fosca i les copes de vidre negre i opaques totalment, ideals per no controlar quant líquid ens queda. I amb tanta foscor només faltava crear l’ambient el més lúgubre possible. Poca llum, amb la qual cosa ja tenim el 75% de possibilitats de tenir un mal sopar. Val la pena anar amb una llanterna per poder llegir la carta. Hi han aplicacions per mòbils que permeten utilitzar el flash com llanterna. És una altra opció.Per completar el 100% de mala nit, la música excesivament alta i amb la desgràcia afegida de tenir un gran altaveu a la cantonada, a 3 metres de nosaltres. Vaig acabar de Miguel Bosé fins els nassos.

Pel que fa als menjars, minimalista. Molt poca quantitat pel preu proposat a la carta.  Vam demanar per compartir uns nachos (esquerra) amb formatge, uns xoricets (imatge de portada) i unes tortes.De segon un cheviche de peix (a sota) i un plat de carn a la graella realment molt bona. Ara no recrodo el nom, però, la teniu a l’última foto. Entre plat i plat van trigar molt. I després del segon una eternitat. Tant que ja desesperats, vam demanar el compte per marxar volant. Ens van convidar als cafès, nespresso per cert, suposo en veure el cabreig que portàvem a sobre. Clar, cinc dones, son moltes dones, i si estan cabrejades…jajaja

Ja a fora i mentre feiem una mica de xerrada mentres les noies tornaven a configurar ‘aifons i blackberrys’, va sortir l’encarregat per saludar algú i ens va demanar disculpes perquè s’havien vist superats per l’afluència, els hi faltava un cambrer i no van donar a l’abast.

Sigues el primer en deixar un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *